El pròleg de la Plaça del Diamant. Influències literàries de la
novel·la de Mercè Rodoreda.
Pregunta estrella
“La plaça del diamant
és lluny de mi. Com si no fos jo qui l’hagués escrita. Molt lluny. En aquest
moment, en el punt d’acabar aquest pròleg, em preocupa el meu jardí. Ja hi
floreixen els .......”
Escriure un text que hagi sigut important per nosaltres, com el pròleg
de “La plaça del diamant” ho va ser per
a Mercè Rodoreda, i seguidament explicar un aspecte molt quotidià, aparentment
poc important per a la gent.
_______________________________________________________________
Assignatura pendent
Mercè Rodoreda en la seva gran
novel·la La plaça del Diamant descriu un terrat com a part integrant dels
personatges, aquesta narració, no sé el perquè, m’ha fet reviure el terrat de
la Casa dels Canonges – antiga seu de l’Escola de la Dona.
Jo, m’he sentit sempre molt de la
meva terra i per aquest motiu, tenia una assignatura pendent amb mi mateixa;
poder escriure en català d’una forma digna. Quan em comunicava a través de l’escriptura,
el cor em dictava d’una forma i el cap ho capgirava tot per expressar-me en una llengua que no
era la meva, era com una traïció als meus ideals, ho portava molt malament. Per
fi, vaig poder anar a classes de català. Quan vaig acabar el tercer curs, estava
tan contenta i orgullosa que vaig proposar a les companyes fer un simulacre de
graduació. Ens vam posar camisa blanca, una toga amb llas català –feta amb
bosses industrials d’escombraries- un birret de cartó amb borla. i un foli lligat com si fos la diplomatura.. Quan va
entrar la professora i ens va veure tan
ben posades la sorpresa va ser tal i la va trobar tan divertida, que ens va
passejar per tota la meravellosa Casa fins a arribar al terrat per a fer-nos la
típica fotografia. En aquell terrat vaig culminar el meu gran desig, ja sempre
més escriuria com jo ho sento, va ser un canvi en la meva vida. La Colometa va escriure
el seu nom per deixar enrere un passat, jo vaig començar a escriure per a
començar una nova etapa, però les dues tenim un terrat com a record.
Aquell terrat és lluny de mi. Com
si no fos jo que hagués estat. Molt lluny. En aquest moment en el punt d’acabar
aquest relat, em preocupa el dinar dels meus néts. Avui els hi faré
macarrons gratinats i de ben segur que entre conversa i conversa sortirà allò
de; “com els macarrons de l’àvia res”
Emi Sànchez / 24-11-2017.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada